ESPRIU I BARCELONA
Al principi va ser Lavínia

El  mes de novembre passat es va  publicar Espriu i Barcelona, de Ramon Balasch, un llibre que continua la sèrie que publica l’Ajuntament de Barcelona sobre personatges destacats i la seva relació amb la ciutat i de la que fins ara s’han publicat volums sobre Sagarra, Candel i Fuster.

En aquest llibre, Balasch, que va mantenir una estreta relació amb Salvador Espriu des de l’any 1973, sosté que l’escriptor era un urbanita conscient i convençut; un creador de narratives típicament urbanes, que tenia, com ell mateix reconeixia, «un gran respecte i molt d’afecte» per Barcelona, tot i haver nascut a Santa Coloma de Farners i tenir un fort lligam amb Arenys de Mar, d’on provenien les seves arrels, on va gaudir de la casa familiar i on va ser enterrat.

Espriu va viure setanta dels seus setanta-dos anys a Barcelona. L’Eixample i Gràcia van ser els barris per on va discórrer gran part de la seva existència. Segons Rosa Mercader, coordinadora editorial del llibre, «Barcelona, la seva Lavínia, és present en una part molt considerable de la seva producció literària, ja sigui com a protagonista o com a escenari, cosa que queda reflectida en obres com El doctor Rip o Les veus del carrer i en relats d’Ariadna al laberint grotesc i d’Aspectes, entre d’altres».

Espriu i Barcelona suposa una encertada síntesi de la biografia del poeta, dividida, cronològicament, en quatre capítols (1913-1929, 1930-1939, 1940-1959 i 1960-1983) Cadascun d’aquests capítols està precedit d’un plànol d’època que serveix per reforçar, de forma gràfica, la tesi d’un Espriu molt vinculat a la vida barcelonina. Després, explica Mercader: “els textos introductoris de Ramon Balasch situen el context vital i històric en què es desenvolupen els capítols, que tenen diverses possibilitats de lectura. D’una banda, les cites d’Espriu i de contemporanis proposen un fil per entendre aquesta vinculació amb la capital catalana. De l’altra, els peus de pàgina ampliats donen informació més precisa sobre el moment i l’obra. Finalment, les més de 200 fotografies i il·lustracions dibuixen l’ambient personal i de la Barcelona en la que ell es movia”.

El llibre conté, a més, alguns documents inèdits, com ara la carta adreçada a Martí de Riquer en la que accepta ser membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, així com també una relació de l’obra espriuana publicada.

Aquest volum, amb un disseny pulcre i delicat, constitueix, doncs, un repàs complet a l’univers complex d’Espriu, amb una identificació molt precisa, no tan sols dels mites potser més coneguts, de Lavínia i Sinera («M’agraria de recordar i advertir una vegada més que Sinera no és Arenys de Mar»), sinó també de la resta de topònims característics de la seva obra, com Sepharad, Alfaranja o Konilòsia.

L’autor del llibre conclou, com a conseqüència de la seva ferma defensa de la barcelonitat d’Espriu, amb un suggeriment que, fàcilment, pot generar certa polèmica, i és el fet que Barcelona acabi per assumir el lideratge dels estudis espriuans.

Ana Shelly

 

Ramon Balasch, Espriu i Barcelona. Al principi va ser Lavínia, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2014. 224 pàg.