Andreu Avel·lí Pi i Arimon (Barcelona, 1793 – Barcelona, 1851)
Provinent d’una família menestral, cursà lletres al Seminari Episcopal de Barcelona. Quan els seus estudis es veieren interromputs per la invesió napoleònica el 1808, decidí d’unir-se a la resistència armada, en el cos d'artilleria.
Llicenciat el 1815, i ja com a funcionari, treballà com a interventor a les salines de Cardona i més endavant en les obres del port de Barcelona.
El 1834 ingressà a l'Academia de la Historia de Madrid i el mateix any cooperà en l'ordenació de l'Arxiu municipal de Barcelona. El 1835 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i formà part de la comissió encarregada del patrimoni documental i bibliogràfic dels convents suprimits a Barcelona. El 1938 va ingressar en la Societat Barcelonesa d'Amics del País (1838).
Historiador de la Barcelona romana i especialitzat en epigrafia, el 1849 acabà d’escriure la seva obra més important sobre la ciutat de Barcelona: Barcelona antigua y moderna o descripción e historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros días (1850-54).