Antoni de Capmany i de Montpalau (Barcelona, 1742 – Cadis, 1813)
Polític i historiador il·lustrat.
Pertanyia a una família de la petita noblesa gironina i d’adscripció austriacista. Va estudiar filosofia al seminari de Barcelona i després va ingressar a l’exèrcit com a cadet. Féu la campanya de Portugal el 1762. El 1769 es va casar a Andalusia i l’any següent va deixar l’exèrcit. Va col·laborar amb l’il·lustrat Pablo de Olavide en les Nuevas Poblaciones de Sierra Morena i participà a la tertúlia que aquest personatge mantenia a Sevilla, però se’n distancià quan Olavide fou processat per la Inquisició.
El 1773 va escriure, sota el pseudònim de Pedro Fernández, un “Comentario sobre el Doctor Festivo y maestro de los eruditos a la violeta” i va ser nomenat membre de l’Academia de Buenas Letras de Sevilla (1773).
Després de trencar amb Olavide, passà a Madrid, on obtingué un càrrec a l’administració de Correus i entrà a formar part de la Real Academia de la Historia, primer en condició de supernumerari (1776) i posteriorment de numerari (1784). Hi va exercir els càrrecs de censor i de secretari perpetu (1790), fins que el 1801 va obtenir la jubilació. El 1777 va publicar una Filosofia de la elocuencia, seguida després per un Teatro histórico crítico de la elocuencia española (1786-1794).
Bo i residint a Madrid i escrivint en castellà, fou un defensor de la personalitat històrica i dels interessos econòmics de Catalunya. Amb el pseudònim de Ramón de Palacios defensà els gremis –de Barcelona i altres– (1778) davant les crítiques de l’influent polític i intel·lectual Campomanes, director de la Real Academia de la Historia.
Va començar a treballar en la redacció d’una història de l’evolució econòmica de Barcelona i Catalunya, que es va concretar en un encàrrec de la Junta de Comerç de Barcelona. El seu fruit foren les Memorias históricas sobre la marina, el comercio y las artes de la ciudad de Barcelona, obra publicada a Madrid per la impremta de Sancha el 1779. La crítica ha valorat la importància de l’obra com a exponent d’una història “civil” il·lustrada i com una primera prova d’història econòmica. També s’ha destacat la importància i el rigor metodològic de la col·lecció documental integrada per textos procedents dels arxius catalans. Per a aquesta tasca va comptar amb la col·laboració dels acadèmics de Bones Lletres Jaume Caresmar i Antoni Joglar i Font, aquest darrer arxiver de la Junta de Comerç. La tasca de les Memorias va ser complementada el 1792 amb la publicació d’un volum de suplement i amb la nova traducció al castellà del Llibre del Consolat del Mar.
Davant la invasió francesa el 1808, va prendre un partit de clara oposició. Va publicar el manifest titulat Centinela contra franceses. Seguí el govern espanyol a Sevilla i Cadis i es féu càrrec de la direcció de la seva Gaceta, però va mantenir un dur enfrontament, en part literari i en part personal, amb el poeta liberal Manuel José Quintana. Elegit diputat a les Corts de Cadis, hi va tenir un paper important, sobretot en la presentació de les corts medievals de la Corona d’Aragó com un precedent del sistema constitucional, i fou ferm partidari de suprimir la Inquisició.
La publicació de les Memorias li va valer l’ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres. El 1781 la Junta de Comerç regalà a la corporació els dos volums de l’obra i Josep de Vega i Sentmenat proposà que Capmany fos admès com a acadèmia supernumerari, sense necessitat de presentar el preceptiu memorial d’admissió. La seva oració gratulatòria, llegida el 1782, expressava la confiança il·lustrada en l’esperit filosòfic de la història i de les altres ciències. La seva presència a l’Acadèmia fou pràcticament nul·la, però no deixà d’enviar-hi algunes de les seves publicacions, sobretot les que tractaven de temes d’història de Catalunya, com la col·lecció de tractats de pau i aliances entre els reis d’Aragó “y diferentes príncipes infieles de Asia y África” (1786) i les Ordenanzas de las armadas navales de la Corona de Aragón (1787).
Quaranta anys després de la seva mort, l’Acadèmia va honorar-ne la memòria amb un concurs del qual fou guanyador Guillem Forteza, amb l’estudi Juicio crítico de las obras de Capmany (1857). El 1866 Rubió i Ors va presentar-hi un treball biobibliogràfic sobre Capmany, posteriorment publicat en el volum IV de les memòries de la corporació. El 1871 la Galeria de Catalans Il·lustres fou inaugurada precisament amb la col·locació del seu retrat. Intervingueren a l’acte el secretari de l’Acadèmia Gaietà Vidal i de Valenciano, l’historiador Antoni de Bofarull i el poeta Miquel Victorià Àmer.
Veu “Capmany i de Montpalau, Antoni de”, signada per Pere Molas i Ribalta, del Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres i Fundació Noguera, 2012). Reproduïda amb permís de la Reial Acadèmia i de l'autor.