Roser Vilardell i Tarruella
Dir. Servei del Patrimoni Cultural de l’Ajuntament d’Esplugues
Deuria ser cap allà l’any 1985 quan Manel Arranz va establir la seva primera relació contractual amb l’ajuntament d’Esplugues per fer-se càrrec dels “papers” i documents que sobrevivien miraculosament en un soterrani i en una planta baixa d’uns edificis municipals.
La seva arribada a Esplugues cal contextualitzar-la en un període de grans canvis desenvolupats, en bona part, pels primers ajuntaments democràtics. Esplugues, com passava amb altres municipis del Baix Llobregat, sobretot des de mitjan segle xx, havia patit un creixement demogràfic i urbanístic que havia provocat un desenvolupament administratiu amb un gran increment de la seva producció documental. És en aquests anys quan molts ajuntaments –sobretot els que havien augmentat considerablement la seva població– van iniciar un procés d’organització dels seus arxius, mancats fins aleshores d’unes raonables infraestructures i un personal tècnic especialitzat.
Manel Arranz, avalat per la seva sòlida trajectòria professional, va haver d’enfrontar-se amb un panorama un xic desolador. Un dels locals del que es considerava “Arxiu”, estava emplaçat en un soterrani sense ventilació que cohabitava al costat d’ una estança veïna, presidida per una antiga caldera de carbó. Puntualment, quan arribaven els dies freds d’hivern, es posava en marxa per donar calor i caliu als habitants de l’Esplai de Gent Gran del pis superior. Recordo haver vist en Manel recórrer el llarg passadís de la caldera per ordenar els BOE i BOP que allà dormitaven en velles prestatgeries, amarats per l’inevitable polsim.
Els seus primers esforços van anar adreçats a organitzar i descriure el fons produït pel mateix Ajuntament; documents desordenats i acumulats sense cap fiable classificació i valoració documental. Tot estava per fer! Sense recursos econòmics i amb un gran enginy, va crear els seus propis contenidors documentals. Només li calien uns cartrons amb dos forats i beta de cotó per fer el lligall. Ben aviat, les prestatgeries anaren canviant de fisonomia amb la presència classificada, ordenada i uniformada dels nous lligalls.
Molts dels qui en aquells moments treballàvem a l’ajuntament no podem deixar de somriure en recordar els seus primers escrits sobre el tractament de la documentació, plens d’indicacions i suggeriments i redactats amb un to humorístic; ell comentava, amb un caire de complicitat, que aquesta “mena de literatura” era una estratègia innocent per a retardar el trist destí d’una paperera. Fruit de la seva tasca, malgrat els seus reduïts i magres recursos, fou la dignificació de l’Arxiu Municipal, identificat, massa sovint, en un incòmode i oblidat “cementiri de papers”.
A banda de donar resposta a la situació documental administrativa generada per l’ajuntament, va conjugar bona part de la seva activitat en la valoració dels documents històrics. Cal senyalar la seva iniciativa i participació decisiva en el rescat físic del fons documental que subsistia sota l’abandonament vergonyós de l’antiga fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis, “La Rajoleta”, que, encara avui per alguns de nosaltres, segueix sent la nostra petita Icària espluguina. El rescat d’aquest fons va permetre garantir la seva conservació i transcendència en l’estudi i recerca de la producció ceràmica durant el Modernisme, en especial. En paral·lel, en Manel també va lluitar i reivindicar la pervivència material de la fàbrica… Malauradament, temps després, com ell havia vaticinat, s’enderrocarien les naus fabrils malgrat la miraculosa supervivència de bona part dels seus espectaculars forns alçats en un recinte reconvertit avui en un espai museístic provisional, a l’espera de la seva materialització definitiva.
Manel Arranz va crear la secció històrica de l’Arxiu Municipal, emplaçada en una de les sales del Casal de Cultura. El recordo el dia de la inauguració, especialment excitat, amb documents exposats sobre les taules de consulta i un mobiliari nou estrenat. Les seves explicacions irradiaven coneixement i entusiasme per la fita aconseguida, avalada per la presència distingida de l’artista i ceramista Angelina Alós [vegeu fotografia].
L’Arxiu Històric fou fonamental, sens dubte, per facilitar el retrobament de la identitat territorial, dificultada especialment en el cas d’Esplugues, per l’absorbent proximitat de Barcelona. El Manel havia posat la primera pedra per a què l’Arxiu Municipal esdevingués Arxiu Local ampliant la memòria col·lectiva municipal amb les aportacions individuals de la seva ciutadania. Amb el seu apassionament i empenta va saber agrupar a l’entorn de l’Arxiu d’Esplugues tot un plegat de col·laboradors que van fer créixer els seus fons i col·leccions.
Tot aprofitant la posada en marxa de la revista municipal El Pont, l’any 1988, es va encetar una secció històrica, “Esplugues, tal com érem”, que difonia alguns episodis relacionats amb l’Arxiu. Els seus escrits sempre resultaven amens, ben redactats amb un to viu i incisiu que mostraven –i demostraven– el seu sòlid bagatge intel·lectual i de coneixement que anava molt més enllà dels temes locals.
Des de l’Arxiu d’Esplugues es van endegar campanyes de captació d’imatges entre les famílies espluguines que fructificarien en una senzilla però digna i magnífica exposició fotogràfica titulada “L’Esplugues d’ahir”, inaugurada a la primavera de 1989 en les sales d’exposició del Casal de Cultura. L’èxit assolit en aquesta iniciativa va propiciar l’arribada de noves cessions, donacions o dipòsits.
La feina del Manel va aportar un notable grau de professionalitat i sensibilitat vers tota aquella documentació que, amb el temps, hauria d’esdevenir un bé cultural d’Esplugues de primera línea.
Potser per la meva afició a la historia local vaig tenir amb el Manel una complicitat i amistat personal molt especial. En aquells anys, jo em trobava immersa en una recerca personal sobre l’Esplugues republicana i, sovint, li passava alguns escrits que ell molt generosament em retornava amb comentaris i anotacions que em resultaven sempre força estimuladors. Mai va abandonar el seu tarannà acadèmic i universitari conjugat amb un esperit crític i reivindicatiu que li imprimia una gran personalitat.
Quan el Manel va marxar per sempre, ja feia setmanes que en l’Arxiu Municipal s’havia anat abocant de manera barroera nous arxivadors i “paperassa” en les estances dels dipòsits de l’Arxiu a l’espera de què algú es fes càrrec de la feina endegada per ell. Per una sèrie de circumstàncies, vaig esdevenir la seva substituta en l’Arxiu Municipal. Fou en els inicis una etapa personal i professional molt dura en molts aspectes. Més que mai vaig adonar-me’n del gran esforç realitzat pel meu antecessor. Arreu trobava fulls solts i anotacions escrites amb puny i lletra del Manel referint-se a diversos aspectes de la seva feina desenvolupada: anotacions sobre temes de conservació, referències del Baró de Maldà i Esplugues, algunes referències d’altres arxius, recomanacions tècniques, etc. Vaig localitzar un “diari de l’Arxiu”, iniciat quan ja havia emmalaltit, on havia anotat escrupolosament les seves accions amb la idea de què fos útil per qui, més endavant, se’ns fes càrrec. La lluita per garantir el patrimoni documental va continuar, i com la vida, després de 25 anys, segueix vigent...
Després de la marxa física del Manel, ens queda tota la seva obra feta que és la millor manera de definir la seva feina realitzada. Tots els qui ens comptàvem entre el seus amics guardem la certesa de la seva, encara millor, vàlua humana. El continuarem recordant i enyorant.
Podeu llegir l’article que Roser Vilardell va escriure a El Pont d’Esplugues l’any 1991sobre Manel Arranz arran de la seva mort si cliqueu aquí.
Podeu tenir una relació dels articles de Manel Arranz publicats a El Pont d’Esplugues en la seva relació bibliogràfica, en aquest mateix web.